El retorn dels cartoixans

    La contrarrevolució agafà forta empenta, els ordes religioses tenien poder i molts pesos pesants compromesos, essent novament instaurada la monarquia absoluta. Els dies 11 i 21 de juny de 1823 va ser decretada la restauració dels ordes religiosos i la restitució de totes les seves possessions i rendes. Per als monjos de Scala Dei el retorn al monestir, els va representar tornar de mort a vida i la recuperació de tots els seus béns. Sembla que també foren retornats aquells que ja havien estat venuts, ja que per arreu els compradors de béns eclesiàstics van ser obligats a reintegrar, sense que rebessin cap mena de compensació a canvi. Però aquests compradors no varen perdre les esperances, i els calgué esperar una colla d'anys fins l'adveniment dels sistema liberal, perquè els fossin reintegrats, com a conseqüència de la llei de 25 de gener de 1837. Mentrestant, la repressió antiliberal  es va apoderar del país. Tot i la seva recuperació, els monjos varen trobar un monestir desolat i saquejat, on els va caldre de refer-se de tot, especialment el posar la seva economia al dia, degut també a què en els darrers anys anteriors al Trienni ja no es cobraven les pensions dels censals, la fiscalitat s'havia relaxat substancialment, i imperava un cert desordre. Ho demostra el fet que hi havia pensions per cobrar endarrerides des de vint anys enrera.  50

   El que no sabrem mai, quins i com van els privilegiats que s'escapaven del pagament de les pensions; per amor, per caritat, per manca de mitjans els corresponia a les classes baixes, sense el més mínim recurs i malmeses les economies ja des de la Guerra del Francès. Però tal vegada eren els potentats, els afortunats amb les hisendes més sòlides, els  que podien exercir uns pressió sobre els recaptadors de la Cartoixa. El que no té cap possible discussió és que el poble baix es quedava sense alternatives i amb dificultats per emprendre nou camí.

    S'anà empenyent endavant amb penes, i rodolins i políticament continuava la tensió entre liberals i carlins, però creixia com una reacció antiliberal pels absolutistes. Aquest moviment es movia a l'entorn de Don Carles, que no estava d'acord amb les imposicions reials. Cap test liberal és tan dur, tant violent amb Ferran VII com el manifest realista de 1826:  Un conjunt d'immoralitat i baixesa, no sembla possible en cap home digne; però és precís dir-ho: Ferran VII no és un home; és un monstre de crueltat, i el més innoble de tots els sers; és un covard que semblant a un assot del cel, ho ha vomitat a l'avern com a càstig de nostres culpes; és una veritable calamitat per la nostra desventurada Pàtria. Veiem com més endavant, Laguàrdia escapat de la presó de Tarragona, es convertiria en el cap dels malcontents del Priorat, actuant per la serra del Montsant. Però poc va influir en la vida dels prioratins aquesta insurreció ja que a finals de 1827 ja es donava per enllestida amb el reforçament de Ferran VII.  51