Lent creixement de la població

    Donarem compte de com s'anà movent lentament la domografia en els pobles jurisdiccionals.  Els primers pobladors quan arribaren, ho varen fer condicionats, i els calia treballar la porció de terreny que els assignaven els feudals, sense possibil.litat d'expandir-se, i subjectes a la normativa imposada. pels  posseïdors de tot el terreny, que romanien aferrats a les seves posicions de conquesta, i els pobladors arribats de fora els calia desenvolupar-se com podien,  en el terreny que els assignaven.

    Treballant de sol a sol, hagueren d'arranjar l'espai on clavar les pròpies vivendes on allotjar-se, petites cases que aixecaven sense massa ordre, unes tocant a les altres, anant creant el nucli de poblament. Els materials de que disposaven eren el fang i les pedres, i la fusta dels pinars on anaven tallant els pins, que els servien de cairats i pel  llindar de les portalades. Eren en principi, casetes míseres, moltes de les quals van anar quedant com a testimoni per a la història. Junt a la porta d'entrada  -i a un costat-, hi solia haver l'estable per l'animal, i a l'altre costat un trullet per aplegar els raïms; també un espai on guardar els fruits, ametlles i olives quan en tingueren; les patates cultivades en un bocinet d'hort, quatre cebes i tomàquets. Llenya amuntegada, un travesser per penjar les aixades i altres eines de treball. Un corral descobert al fons, on es movien unes gallines i conills, i alguna cabra per poder donar llet a la menudalla. Uns graons amunt cap el pis superior, on gaudien de  menjador i un petit foc per coure el menjar, i calentar-se a la vegada durant les crues i fredes nits d'hivern. Unes habitacions on dormia la família; les portes no existien, màxim un bocí de borrassa o drap vell penjat. Les finestres eren minses sense bastiments, ni vidres que no se n'usaven; no solien tancar massa bé i l'aire gelat de l'hiven es clavava per les escletxes i crivelles.

    Però per arribar a aquesta privilegiada situació, els costava un enorme sacrifici, ja que els primers pobladors començaren del no res. Bé es cert que reberen ajuts per adequar les hisendes, però els calia tornar-los i alhora treballar i mantenir la família. Les circumstàncies en que es trobaren no han variat encara: terra no massa fèrtil i poc ufanosa, difícil de treballar. Però des d'un principi i tots plegats, obtingueren uns vins privilegiats que a través del temps agafaren la fama merescuda de ser els millors del món. Però llavors -com ara-, els contratemps, les adversitats atmosfèriques, llargues i crues sequeres sempre prioritàries, gelades que els malmetien la collita i danyaven els cultius. Però  fins no fa gaire, esperar l'any que ve en què la collita sigui millor, que desapareguin les sequeres, que no proliferen les tempestes, quan la pedregada es deixa caure maliciosament sobre els camps sembrant la desolació i la mort.

    Lligats de cap a peus amb la Cartoixa, la casa matriu que els donà vida, anaren subsistint de generació a generació, amb un creixement demogràfic lent, però constant. Les hisendes seguien el mateix camí. Però la Cartoixa i les seves riqueses creixien a un ritme molt superior: el seu lema era tot per a Déu, però alhora hi havia poc per l'home. Sempre he dubtat si Déu precisava de tants tresors per a ésser estimat; he cregut en Ell, he tingut fermesa en la fe, però l'he vist com un ser sobrenatural, humil com cap, compassiu amb els desvalguts i la pobresa, qualitats que a la pràctica llavors no es complien.

    Malauradament pels pobles, el creixement de la Cartoixa assolia un ritme molt superior. Noves naus, cel.les noves, transformació del temple, i la riquesa acumulada omplia tots els armaris de la Cartoixa. Els cartoixans vivien una vida rigorosa, potser més que la dels pobles del seu domini. Però era la seva vocació i la forma d'acostar-se a Déu, per la qual es trobaven enclaustrats. Aleshores en l'aparellament entre pobles i Cartoixa no existia correlació, la caritat era malentesa, no s'estimava al pròxim com a si mateix.

    Malauradament i en unes circumstàncies tràgiques i dramàtiques, i no prou justes, augmentaria la demografia dels pobles, les produccions i el poder econòmic; desgraciadament fins que per una fatídica llei i uns homes encegats que perdrien el nord,  copsaren  el poder, el domini i la riquesa de la Cartoixa.