Mestres en l'explotació de la terra

    La dependència fèrria dels pobles amb accentuat poder de Scala Dei, s'anava desenvolupant en pau i ordre; els conreadors de la terra eren conscients que no hi havia alternativa, encara que tenien autonomia i llibertat per millorar l'explotació de les hisendes, i alhora fer-se mestres en el.laboració del vi. L'experiència de generació darrera generació, féu anar forjant unes explotacions modèliques, i uns homes saberen com obtenir la màxima qualitat dels vins d'unes vinyes sàviament tractades, on el pare i l'avi inculcaven als seus descendents, convertint-se tots en mestres, amb l'únic estudi de l'experiència.

     Però hi hagué qui es donà compte que calia deixar-ho escrit, ja que es cregué havia assolit uns coneixements prou eficaços, perquè servís d'orientació de cara al futur pels nous homes que anaven pujant. Un pagès prioratí que no deixà el seu nom, però que sí era nat a Porrera cap els anys 1730, fill d'una família benestant i que comptava amb 60 anys quan el va escriure, edat per gaudir d'una experiència ideal i poder narrar amb veracitat tots els temes. D'aquest manuscrit en féu una Tesi de Llicenciatura M. Isabel Juncosa Ginestà el febrer del 1982, baix el títol Tractat d'Agricultura per una pagès prioratí del segle XVIII  i d'ell n'aplegarem unes dades que versen sobre la vinya i el vi, des de l'arrabassament del terreny, plantació i cura  dels ceps, i tots els tractaments fins a l'obtenció del vi. Alguns dels mètodes emprats potser difereixen d'altres que posteriorment s'empraren, tot i que no volem jutjar quins foren els millors o els pitjors, sinó intentar donar a conèixer la vasta experiència adquirida per un pagès prioratí, que va gosar escriure tots els coneixements adquirits, amb el propi esforç, i alhora dels cartoixos elaboradors que n'eren mestres abans que el Priorat estigués poblat. Els mètodes emprats, sens dubte, estaven a l'abast de tots els pobladors d'aquestes terres, encara que potser molts d'ells no sabien llegir ni escriure.

Elecció i preparació de la terra

    Les roques en temps de saó quan hage plogut, seran arrabassades amb aixada estreta de puntes, se desfan que queden terroses i com la roca està com a pintes, entre pinta i pinta ya una veta de terra fina i bona que aixaberà de fondària a 25 pams més o menos, que és lo que basta per fer-si qualsevol arbre y que los seps se planten en una barrina, fent-hi un forat només per cabre-hi la redolta. Y quan se fa gros lo sep se fa lloc entre aquelles pintes.

    Y quan és gros y la terra està seca en temps d'estiu, fóra que sie aquella molt poca terra que té prop de la soca, apareix un arbre criat dins d'una roca viva que lo qui no n'ha vist mai li causa admiració de fer-se tan gros y més que en los plans. Les muntanyes de saldó no són tan bones com les de llicorell. Y és perquè no tenen tantes vetes com lo llicorell.  

    La terra de cals y guix és de menor qualitat que les dos dites. Y les muntanyes de calç són molt poques les que sien vetoses que los arbres no poden travessar les arrels com les altres, y los aiguats se'n porten la poca terra que hi ha a la superfície del terreny. Yo veig que tots no poden tenir la millor terra, ab tot yo so de sentir que per tenir terra dolenta val més no tenir-ne, deixar-la  per la pastura del bestiar.    15