La Cartoixa implanta el poderiu

     Els que hem escorcollat a fons les dades històriques que s'han posat al nostre abast, referents al naixement de la Cartoixa de Scala Dei i pobles del seu territori, ens hem donat compte que diversos factors van contribuir al seu creixement. Encara que inicialment tingué un pes decisiu, l'enorme mitjà de riquesa que aportaren de la seu matriu. Però la inquietud i neguit del nostre treball, és esbrinar aquesta diversitat de fonts que hi feren cap. Veiem que per arreu s'esmenten com a  majoritaris, els privilegis reials i eclesiàstics -que foren molts-, que reberen dels reis i nobles, com també de l'església romana. És obvi  que  va anar succeir durant el llarg dels segles amb acusada constància, i dels quals  n'aplegarem unes dades testimonials.

    Però en tot moment i dins el nostre pensament, hi havem trobat un buit enorme,   ja que sembla exagerat es deixi a segon terme una de les aportacions força important que es féu;  la dels pobles baix la seva jurisdicció. Nogensmenys la dels altres circumvens que al llarg del temps, els van anar adquirint possessions, com així també, a l'enorme escampall per tota Catalunya de les que anaren passant al seu domini. Donacions de tota mena i,  també substancialment, els censals creats i adquirits, amb un teixit prou enorme. Amb bases certes i sòlides sobre l'inici del poblament, crearen la jurisdicció pròpia, enviant-hi pobladors, aixecant molins, sèquies de rec, forns de coure pa, ferreries...

    Els poblats anaren creixent, encara que no al ritme que ho feu la Cartoixa. Bé és cert que els monjos duien una vida austera, practicaven l'oració, el treball i el sacrifici, tot i que anaven acumulant riquesa. Els pobladors, també la duien  austera i, de ple envoltats per la misèria, i els calia estrènyer  a fons per poder pagar el delme, la pensió dels censals, els deutes i altres impostos. A dures penes  podien donar de menjar a llurs famílies. S'anaven aixecant unes casetes, amb fang i pedra, la qual aplegaven pels voltants, tot i fer-se uns rudimentaris forns d'obra. Contràriament per l’extensa  vall, s'aixecava  omnipotent la Cartoixa amb acurats plànols per tècnics competents i òptims materials. Segons la època hi alternaren les construccions, aixecant-se inicialment amb uns compactes  carreus de roger; són les restes volcàniques que solen estar aferrades davall la roca. Enormes blocs de pedra tallada a cop de braços, procedents del massís calcari del Montsant, que els arrossegaven fins el monestir que s'aixecava.

    Quin enorme contrast! La riquesa de tots plegats es decantava cap un sol camí. Treballaven contrastats, els uns amb misèria; els altres amb grandesa tot i portar una vida estricta.

    Fou una realitat que aquell sumptuós ambient cartoixà, la crearen tots plegats, els pobles i el monestir; empenyent per un mateix camí, encara que amb resultats diferents, però que ens dol l'oblit en que deixa la història  la font tant important dels primers, amb llur  sacrificada contribució a la riquesa i engrandiment, que dia rera dia, anava aplegant  la Cartoixa.  

      No en va, he viscut tota una vida baix la influència  del monestir; vaig lluitar amb el cap enlaire i amb el batec constant  del cor, la plenitud de l'ànima, amb dura empenta i sacrifici, en els moments més crítics del seu màxim abandó i ensorrament. Esperonats per uns valents capdavanters, al cap dels quals hi anava la insuperable Assumció Peira, que removia a fons els estaments, cridant amb angoixa  clamant contra el deixament del vell monestir. El seu passat pesava massa i calia desenterrar-lo. Des de  les autoritats i institucions, i de tot arreu es va rebre resposta positiva, condicionada a que des d'aquí calia també empènyer aferrissadament.

     Hi han hagut uns fets històrics, dels quals no se n'ha donat la llum que calia i, que sempre em van inquietar. Els he arrossegat tota ma vida, com espina punyent clavada al més profund de la ment. Amb valentia hem furgat amb il.lusió el passat dels nostres pobles, n'hem tret unes conclusions esfereïdores, ja que les històries no solen ser gairebé del tot prou aclaridores, pel fet que malauradament, han estat narrades i escrites pels que s'han imposat -és clar-, els vencedors. Però són les úniques fonts de les quals disposem, i que malauradament  i a pesar de tot, avui són encara  dirigides i triades pels que en treuen dades concretes. Ara bé,  tan sols solen aplegar la part que els interessa per al propi idealisme, doncs l'historiador tostemps es sol bellugar per aquest parany.

    S'ha inculcat tothora, el pes d'uns homes excepcionals, que han dirigit i encasellat al seu aire el desenvolupament general -els grans cervells de la història-, als quals s'ha donat uns apel.latius ben diversos, i acuradament triats. No n'hi ha hagut prou en nomenar-los pel nom propi, ha calgut afegir-hi: el catòlic, el sant, el gran, el cast, l'humà, el benigne, el cerimoniós...  sembla que tot tirant a la santedat. Aleshores ningú no parla dels subjugats, de com es van aixecar els imperis conquerits i, prèviament arrasats al seu pas. Regnes, ducats, comtats... que es feren grans agabellant enormes fortunes, que no els aixecaren ells, sinó els submisos esclaus, treballant a cop de fuet de sol a sol, amb escàs menjar i poc sostre per sopluig. Quants milers i milers de sers humans moriren  amb llur treball,  tractats com a bestioles, que aixecaven els castells i els temples baix la invocació divina. Es suavitza la tragèdia defensant altres mentalitats imperants a l'època, que no havien madurat tal com es faria amb el pas del temps, però que no atenuen la  crua realitat.

    La vida del poble pla sols els importava per fer-lo treballar i exprimir. Inclòs, quan a través dels segles van anar adquirint alguns drets i terres per treballar, també quedaven ofegats pels impostos i obligacions, que s'escapaven a les seves minvades possibilitats,  fent-los més esclaus encara de la imposada fidelitat.